gràcies per passar per ací

divendres, 3 de juny de 2016

UN CONCERT REFRESCANT

El diumenge dia 12 de juny el cor Ciutat de Vila-real oferirà a l'Auditori de Vila-real un concert a les 20'30 hores.
Música de sempre, des de cançons de folklore d'arreu del món fins als boleros més coneguts i temes romàntics de Mocedades o Lluís Llach.
Nos vos ho podeu perdre. L'entrada és amb invitació que es pot recollir al mateix Auditori a partir del proper dilluns dia 6 i en la taquilla el mateix dia del concert.
Vos esperem!!

METÀFORA MUSICAL DEL POETA LLUIS LLACH

dimarts, 31 de maig de 2016

NOVA VESTIMENTA?

De vegades la vida a l'aula t'obri els ulls o te revela realitats que no percebies. Hui els alumnes no entenien perquè el protagonista de la narració que estàvem fent havia de canviar-se de roba en arribar a casa. Al provar d'explicar els motius m'he ficat a comparar el que era i el que és tindre i utilitzar la roba d'acord a la situació i el moment.
Tots tenim més roba de la que necessitem a l'armari i costa comprendre que no fa mots anys només es podia triar entre dos indumentàries: la d'eixir al carrer en moments d'oci (incloent esdeveniments i actes socials) i la d'estar per casa, és dir, la de feina: menys nova i més deteriorada.
En els temps que corrent i si vols estar a la moda has d'utilitzar pantalons esgarrats que abans no aprofitaven ni per a estar per casa, tal vegada per anar al tros a cremar llenya i poc més.
El desgavell de la moda veu bé que ara anem pel carrer ensenyant genolls o altres parts de les cames i no ho relaciona en estar arruïnat i no tenir diners per anar amb roba sense forats.
Recorde a ma tia Maria que era experta en sargir (solsir) i arreglar tot tipus de roba per fer-li perdre l'aspecte de drap. Qualsevol foraet havia de ser “solsit” i dissimulat. Fer bé eixa feina garantia poder ficar-se una roba que ja no era vergonyós ensenyar.
Ja fa temps que la moda no sap que inventar (tot ha estat ja moda en algun moment) i ha entrat en l'àmbit de l’absurd. Primer va ser que no tenyir-se el monyo i dur-lo bicolor s'anomenà la moda de les metxes californianes. No és que no pugueres pagar-te el tint.. és que dur la ratlla (de mil·límetres o centímetres) està ben vist. 

Ara són els texans: quan més trencats i foradats els dugues més modern eres.


No és que no pugues comprar-te'n de nous perquè se t'han esgarrat, és que vols ser el més atrevit i cridaner.
I en aquesta  conjuntura vés i explica-li als alumnes adolescents que quan arribes a casa te canvies i fiques roba "velleta" que en el pitjor dels casos estarà també quasi esgarrada perquè així conserves millor la que has de ficar-te quan ixes de casa.
No sé si es pot de moda o d'atreviment perquè allò que era vergonyós ara és el que "mola", encara que puga resultar ridícul.
Amb tot m'alegra saber que no sols a mi me incomoda la "modernitat ". Deixe enllaç que inclou referències etimològiques.
O tempora, o mores!

dimarts, 26 d’abril de 2016

SEGUIDORES DE SAN ISIDORO

Desde que hace un par de semanas oí la misma "historia" sobre el origen de la expresión "craso error" tenía previsto escribir sobre ello. Casualmente el hecho sucedió en Cartagena, ciudad en la que se cree nació san Isidoro de Sevilla al que se festeja hoy en el  santoral de la Iglesia y que fue primer estudioso español de etimologías en el siglo VI de nuestra era.
 La "historia etimológica" nos la contaron en el transcurso de las XII jornadas de Cultura Clásica.com y el primero que lo hizo fue un conocido escritor; el segundo un guía local. Ambos creen que el adjetivo de la expresión hace referencia a unos de los componentes del primer triunvirato formado por el propio Craso, Pompeyo y César. Según la explicación que nos dieron (y que se puede encontrar en internet) el fracaso de una campaña emprendida por el acaudalado Craso sería el motivo de hablar de un gran error al referirnos a él con el nombre del triunviro derrotado.
El amigo latinista Germán y yo misma nos miramos sorprendidos después de escuchar por segunda vez en dos días la supuesta explicación  y pensamos en la Lingua Latina de Örberg donde el adjetivo "crassus" es aplicado a Quintus, un niño con demasiado peso para una rama "tenuis" (delgada).  Por consiguiente en latín clásico tiene el significado de grueso que resulta evidente cuando se usa acompañando a la palabra error.
Que una etimología resulte ser ficticia no deja de ser una "contradictio in terminis" en toda regla. La palabra griega "ethymos" significa "verdadero" y cuándo estudiamos esa rama lingüística pretendemos arrojar luz sobre el significado exacto de los términos. 
 Como todo en esta vida tiene excusa, frente a la etimología científica, tenemos la popular y en ésta cabe de todo: también aquello que por repetirse acaba pareciendo cierto.
La verdad es que me cuesta creer que personas de letras den como válido aquello que podría no serlo, pero como ya decía Plinio: Nullum tam imprudens mendacium est ut teste careat" ("no hay mentira tan imprudente que carezca de testimonio") . 
Para quienes quieran conocer más sobre las etimologías de san Isidoro aquí dejo enlace interesante a un texto con versión doble: bilingüe etimologías.
Y otro enlace para los incrédulos como yo que piensan que se comete un error al considerar el origen "histórico" de craso error.



dimecres, 20 d’abril de 2016

PORTES OBERTES

L’IES Broch i Llop farà esta setmana un horari del tot inusual: obrirem divendres la vesprada i dissabte tot el dia. Aquesta “anomalia” té una doble explicació: divendres dia 22 d’abril  tornarem a tindre una jornada de portes obertes. El centre podrà ser visitat per qui vullga conèixer millor les instal·lacions, professorat  i oferta educativa. Els temps que corren han fet habitual esta pràctica “comercial” que no a tots ens entusiasma, però que ens obliga a replantejar-nos l’atractiu de les assignatures que oferim i que per desgràcia entren en competència amb d'altres també interessants.



Dissabte el motiu d’obrir el centre és altre: per  quart any consecutiu els alumnes majors de divuit anys que vullguen intentar obtindre el títol de Batxillerat podran fer les proves que acrediten eixa titulació. La progressió dels aspirants ha anat a la baixa perquè les proves requereixen, entre altres,  un bon nivell en les llengües de la Comunitat, d’anglès (francès, italià..) i a més, segons la modalitat a la que cada alumne vullga optar,  hi ha que demostrar coneixements que habiliten als aspirants a poder presentar-se a les proves PAU.

La primera convocatòria fa quatre anys va ser un reclam per un nombrós grup de persones, però en les successives ocasions el número de matriculats ha disminuït, mentre que els resultats han millorat. És evident   que qui ve ara a examinar-se ho fa millor preparat i no a provar sort, com va parèixer ser  el primer any en què es van realitzar les proves.

dilluns, 18 d’abril de 2016

ARA PACIS

El proper divendres dia 22 d'abril arriba a Vila-real un espectacle de Xarxa Teatre: Ara Pacis. Es tracta d'un  muntatge que aprofundeix en el missatge pacifista. El títol fa referència als altars de la guerra que construïen els romans perquè els déus no els abandonessin i poguessin gaudir de llargs períodes sense violència. 
Uns altars que van acabar convertits en cendres per noves guerres o religions. Aquesta dicotomia ha acompanyat des de sempre a l'ésser humà: la pau com un esperat desig contra la violència com un mitjà per solucionar els nostres problemes.
En la pàgina de la companyia s'explica que Xarxa utilitza totes les tècniques escèniques habituals en els seus muntatges –itinerància, grans elements mòbils, ús escènic de la pirotècnia, efectes lumínics espectaculars…- per posar davant els ulls de l'espectador la transformació d'una societat agrària i festiva que acaba per sucumbir al furor bel·licista. En definitiva, Ara Pacis II és un cant a la pau amb l'esperança que aprenguem, per fi, dels errors del passat. La ceguera de l'home és el combustible per a la guerra.
Deixe un vídeo del que és l'obra. Podrem vore'l en directe a partir de les 22'30 hores a la Plaça Major.

diumenge, 3 de gener de 2016

COMENÇAR DIENT ADÉU

El primer dia d’aquest 2016 serà difícil d’oblidar. Encara que no ens pareix mai adequat que la mort faça acte de presència a prop de nosaltres, que ho faça un dia festiu i de bons desitjos resulta molt incòmode. Si la persona a la que acomiadem és un jove de poc més de vint anys la situació encara és més penosa.
Hugo Cotanda va deixar aquest món poques hores després de donar inici el nou any. Era l’adéu a una vida que es va vore abocada des dels quatre anys a una existència plena de limitacions físiques que durant quasi dues dècades van anar minvant tot el seu cos.  Però la seua total dependència no el va privar de les ganes de viure i d’aprendre. Va estudiar un cicle formatiu i ara seguia estudiant italià a Castelló. Sa mare, la nostra estimada conserge Mari, l’acompanyava  on feia falta i duia amb coratge i enorme tendresa una vida totalment centrada en el benestar del seu fill menut. Tota la família sabia des de que li fou diagnosticada la malaltia degenerativa que la vida d’Hugo no seria llarga, però van fer que fora plena i el més paregut possible a la d’altre jove.
Aquesta integració no haguera estat possible sense l’amor sense mesura de la família i els amics. Un parell d’ells, David i Pablo, duien a Hugo on ells anaven: els podies trobar a la pizzeria, en una desfilada de moda, a un concert (inclús a l’Arenal Sound) o al cine. No els importava demanar als establiments ajut per al seu amic, tampoc haver-li d’empapussar o dur-lo al braç on fera falta.  La qualitat humana dels que han estimat a Hugo revaloritza la vida d’un ésser que va passar per aquest món fent que altres manifestaren el seu carisma de servici guanyant-se l’admiració de persones com jo amb poques habilitats front a la malaltia i la minusvalia físiques.
Hui he tornat a l’exposició d’Antoni Luque i he recordat a Hugo davant una de les obres que s’exposen i que deixe ací.  



La vida d’Hugo, com diu santa Teresa ha estat de tal forma que quedarà viva després de la seua mort en el pensament i l’existència dels que el vam conèixer i dels que van dedicar part de la seua a fer-li-la més fàcil a aquell que s’estimaven.