gràcies per passar per ací

dimarts, 26 de maig de 2015

ADEU, RULLA

Acomiadar-se no sol ser fàcil. Tots ho sabem. Hi ha vegades que amb l’adéu li dius “per sempre més” a gran part de la vida. Passa quan un ésser volgut que coneixem des que tenim records, ens deixa perquè la mort ve a per ell. Diumenge passat, i com si d’un familiar es tractara, vam haver d’acomiadar-nos de Carmen la rulla. El carrer Salvador perd una veïna que havia viscut allí quasi noranta anys, els que tenia. El carrer es fa vell i l’edat dels que hi viuen és prou alta. La “sinyo” Carmen és per als de la meua edat com una segon mare. La seua mort ens deixa un poc orfes.
El deteriorament físic que la recloïa a casa els darrers anys, feien molt difícil vore-la pel carrer xerrant amb les seues estimades veïnes, però aquestes la visitaven diàriament per fer-li companyia o per oferir-li la seua disponibilitat per al que li fera falta.
Des que Sancho, el seu home, va morir fa ara poc més de set anys, la rulla va començar a morir-se, com li va passar a la dona de Séneca segons comptava Tàcit en Annales.
La “sinyo” Carmen no és una persona que haja fet res excepcional, ni és coneguda com el seu home, pel seu talent musical, però per als qui hem viscut a prop d’ella durant tota la vida, la seua absència la notarem i ens plena de tristesa. En un carrer tan menut com el nostre, cada casa és una peça d’un xicotet mosaic on tots els membres són importants, i cada volta que es perd una d'aquestes peces notem que tot ell agonitza.  Només les sorolloses i normalment incíviques penyes ocupen les cases que es buiden i fan cada dia més difícil viure allí, sobre tot en festes.

La rulla se n'ha anat i ens deixa tristos i melancòlics. Requiescat in pace la nostra estimada "sinyo" Carmen.

dilluns, 11 de maig de 2015

SELFIES

        Hi ha modes que no puc entendre.
        El narcisisme de la societat en què vivim ens condueix a extrems que ratllen el ridícul i que com un virus s'estenen sense possible marxa enrere.
        Diuen que fa molts anys que es va fer el primer selfie i que no va ser una sinó vàries les persones que se van autofotografiar l'any 1920. Em pareix comprensible que en aquell moment tots els presents vulgueren eixir en la foto quan no hi havia ningú fora del grup que puguera fer-la .


         D'allò que explica el primer selfie al que ocorre avui en dia n'hi ha un bon tros. Hi ha gent que es passa la vida autocontemplant-se i fotografiant-se, no sols quan ix de viatge, sinó dins de casa com si es tractara d'un ritual diari. ¡Què poca feina tenen alguns! ¿Com es pot perdre el temps ideant una nova "pose" o un nou fons per al proper selfie?  Quina deu ser la finalitat d'eixe dessig d'autocontemplació? 


Volen recrear-se en la seua bellesa com Narcís al llac??  Voldran comprovar que segueixen igual o més guapos que el dia anterior? Necesiten penjar una nova imatge al seu perfil de facebook o altres plataformes per a provocar el comentari dels seus "amics"?
          Porca misèria!! O quanta egolatria! Què generació hem parit?? Quins models de comportament per als que ens imitaran?? O tempora! O mores!.
          La repulsa que me provoca aquesta moda ha de tindre la seua "ombra" en una part del meu inconscient en la que els meus pares van deixar escrita la poca estima la poca estima que em devia procurar cap a la meua pròpia imatge i que deu ésser just tot el contrari del que una gran majòria de xiquets, adolescents i joves adults (que es resisteixen a abandonar l'etapa d'adolescència) han aprés i imprés en la seua personalitat autocontemplativa.