gràcies per passar per ací

dilluns, 18 de novembre de 2013

MAI SERÀ IGUAL

Dissabte, tres mesos després d'haver acomiadat a Juanvi, molts dels que formem la Gens Classica ens vam tornar a reunir a Sagunt en la Jornada que des de fa onze anys tenim com a fita anual.
Molts sabíem que  no seria el mateix d'altres anys. Ell, Juanvi, havia estat sense quasi adonar-nos l'amfitrió de l'encontre. 
Tots els que ens retrobàrem l'havíem conegut i el vam trobar a faltar. M'ha costat molt entendre perquè la seua desaparició m´havia resultat tant dolorosa i per fi dissabte vaig començar a fer-ho un poc. No havia estat només la seua vitalitat i el seu ànim el que ens havia creat el buit de la seua absència, Juanvi ens feia sentir estimats i la seua manera de saludar-nos com el millor amfitrió era la millor benvinguda i la millor "salutatio matutina" que podíem rebre quan el véiem en la Jornada. 
Ell va entendre la dita: si vis amari, ama i la va exercitar. L'estimàvem molt perquè  ell ens demostrava sense reserves el seu afecte i cordialitat.

Conforme em faig major me n'adone de que l'edat pot tindre efectes totalment diferents segons la persona: hi ha qui es torna reservat i circumspecte, sembla que ha perdut la memòria i ens ha oblidat. A alguns els diners o la posició social els ha fet enlairar-se i es veuen superiors. D'aquests tots coneixem exemples: antics amics o coneguts que de cop i volta no ens reconeixem pel carrer i passen de llarg com si ens haguérem tornat transparents. 
Però hi ha qui amb l'edat es fa savi i en lloc de sentir-se per damunt dels altres, és cada vegada més conscient de que tots formem una unitat i que res del que li passa al veí ens deu resultar indiferent: homo sum: nihil humani nihil a me alienum puto (Terenci). S'han donat compte de que no som el centre de l'univers, sinó estrelles de la mateixa constel·lació que donem voltes quasi al mateix ritme. Juanvi no sols havia arribat a aquest estat de maduresa, sinó que a més practicava l'empatia i la simpatia amb tots els que estàvem amb ell.

No, el dissabte no va ser una jornada més: va ser la més trista perquè Juanvi no tornarà a ser el nostre amfitrió i ningú com ell sabia fer-nos sentir a gust per estar entre amics. 

2 comentaris :

  1. Ay, Merche, qué razón tienes en tus palabras. Qué duros están siendo los días desde ese terrible fin del Iter. Gracias por seguir ahí, poniendo nombre a los sentimientos de muchos, dando voz a los que nos hemos quedado sin palabras.

    ResponElimina
  2. Ojalá las palabras nos pudieran dar consuelo.

    ResponElimina