gràcies per passar per ací

dilluns, 23 de setembre de 2013

ARTISTES DE LA TERRA

El convent de les Dominiques és un espai especial. Fa un parell d'anys va deixar de ser seu de l'orde religiosa i van dir que es convertiria en un Museu per a temàtica de Setmana Santa. Després van obrir la part que ocupava el jardí interior i ens vam trobar amb una zona verda plena d'encant i accesible a la gent, després de derruir els murs que l'amagaven.
Més tard una part de l'edifici s'ha utilitzat per a exposar obres d'art modern de qüestionable gust estètic i des de fa uns mesos unes noves mongetes s'han ficat a viure en altra part del que era l'edifici del convent.
I ara, per fi, hi ha una exposició que val la pena anar a vore. Es tracta de les obres d'un pintor d'ací que ha aconseguit crear un art que essent modern resulta atractiu i respectuós amb l'espectador. 
No és fàcil la combinació: moltes vegades l'art modern es concep com alguna cosa que ha de ser trencadora i el resultat quan no és escandalós, de vegades peca de simple i altres directament d'insofrible.
No és aquest el cas.  Arturo Doñate ha deixat plasmat un món que no ens trobem, però que és comprensible i a més denota una tècnica i un treball amb un resultat agradable a la vista.
És un plaer vore els quadres exposats i una satisfacció pensar que un artista d'ací pot seguir pintant, innovant i agradant al mateix temps.
L'exposició està en el Convent, espai d'art (c/ Hospital 5) i es pot visitar fins el dia 27 d'octubre amb el següent horari: de dimarts a dissabte de 17'30 a 20'30 i els diumenges de 10 a 13 hores. Dilluns i festius està tancat. 



dijous, 19 de setembre de 2013

EL GOS ÉS L'AMO: CANOMANIA??

Diuen les males llengües que els gossos i els amos es pareixen. De vegades sí que ho sembla, però no sempre.


Hi ha tants gossos per ahí que una pensa si es tractarà d'una "canomania".
La canofilia és altra cosa.

En ma casa i des de que era menuda he viscut veient criar a un o més d'aquests animalets. Només els teníem en casa mentre es feien prou grans per alimentar-se normalment. Quan eren cadells ma mare s'encarregava de criar-los donant-los biberons de llet. Tindre'ls en casa uns dies o poques setmanes trastocava una mica la vida familiar perquè la falta de disciplina i les ganes de jugar feien perillar la integritat d'alguns mobles. 
He de reconèixer que aquesta vivència repetida en més d'una ocasió no en va marcar per a res: ni tinc gos ni tinc ganes de tindre'n, però he de dir que vore la proliferació d'aquesta mascota em planteja moltes preguntes.
Reemplacen els gossos la companyia humana?? Són millors que els nadons??
Perquè quan es passegen pel carrer no saps qui passeja a qui?? si el gos a l'amo o a l'inrevés?  
Vos assegure que moltes vegades em quede amb les ganes de fotografiar o filmar les situacions còmiques que es produeixen quan l'animalet no vol fer el que l'amo mana i acaba imperant la voluntat del gos.
Passarà igual quan la voluntat dels pares i dels fills van en sentit contrari??? Guanyarà el que es suposa que deu obeir??
No vull entrar en el terreny espinós dels gossos solts, amos lligats. Quan veig vindre algun gos solt, canvie de vorera i espere que ell no ho faça. És per a riure (o plorar) escoltar com després de que el gos se t'haja tirat damunt, els amos el renyen i li parlen com si fos una persona. Això va passar per exemple aquest estiu quan estàvem fent ioga i ens va vindre damunt com si fos un bou un "canis" de dimensions considerables. 

En  l'estrany món en el que vivim, en lloc de passejar amb amics, passegem amb gossos (deu ser perquè són els millors amics de l'home???) i tenim centenars d'amics en la xarxa i no en trobem cap per a fer una passejada raonant i compartint moments d'esplai.

I per acabar una imatge que qüestiona quin respecte tenen els amos dels gossos per l'espai compartit i per desgràcia ple de "mines" per als vianants.


dimecres, 18 de setembre de 2013

ESTIU INTENS

Després d'un estiu intens, el curs ja està ací i amb ell l'emoció de tornar a les classes i de nou intentar contagiar el gust per les nostres "clàssiques" assignatures.

Abans de començar la nova etapa cal mirar enrere per a fer valoració dels mesos passats. Ni l'oci ni la monotonia han estat els principals protagonistes. Com els deia aquest matí als alumnes ha estat un estiu intens com la vida. En dos mesos he experimentat les pulsions més fortes i extremes que es poden viure: l'alegria més gran de "tornar" a la joventut participant en un "campament" on he aprés i gaudit com una xiqueta i la tristor més gran per acomiadar a dos companys que massa joves han deixat un buit en la terra i en el meu cor. Primer va ser Juanvi i després Eva. D'ell ja en vaig parlar i d'ella què puc dir: que era una xica bonica per fora i per dins i que va lluitar amb il·lusió fins que el seu cos va dir prou. Dels dos he aprés molt: amb la seua manera de viure i de ser han estat mestres per a mi. Van viure amb optimisme i amb entrega total i això és una lliçó que no vull oblidar.