gràcies per passar per ací

dissabte, 31 de desembre de 2011

2011: UN ANY (COM TOTS) IRREPETIBLE

Em preguntava ahir una personeta si podíem repetir el 2011. Donades les poc optimistes previsions del 2012 a una li entren ganes de que el que avui s’acaba es puguera tornar a repetir com en el famós anunci de les natilles (¿repetimos?).
Què ha tingut el 2011 per a passar a ser un dels més irrepetibles anys de la nostra vida?: Va començar amb la recollida de firmes per denunciar els actes vandàlics d’un veí desaprensiu que no van acabar en res de bo: només va servir per comprovar que  la justícia (com diu en l’entrevista Alex Rovira en el post anterior) no existeix en el nostre món.  Però després l’any va fluir per altres paratges més agradables: la preparació d’una comunicació per al Congrés d’Estudis Clàssics, la reutilització dels materials en el primer (i massa polític) primer Congrés d’Educació de Vila-real i un poc més tard  el petxa kutxa per a les jornades de Novadors a Sagunt (a principis de juliol)
A més durant els primers mesos de l’any que avui acaba vaig fer un estudi de la molt interessant  història de la "no coeducació" que vaig explicar en l’Atmella de Mar (el 17 de maig) i després en Suera (el 5 d’agost).
Març, maig, juliol i desembre han estat els mesos viatgers: Busto Arsizio, Salamanca, Logronyo i Aarau han estat els fantàstics destins on m’han dut el programa Comenius de l’institut,  l’aniversari d’argent de la llicenciatura, el Congrés de clàssiques i l´últim intercanvi de l’any del Broch i Llop.
 No és pot demanar més: experiències inoblidables amb noms propis d’amics i amigues que he re encontrat en uns casos i que he conegut en altres.
I des dels moments menys agradables també viscuts al llarg de l’any que avui acaba una dita per no oblidar: Fortuna audaces iuvat (la sort ajuda als valents) o el que és quasi el mateix: la por immobilitza i no és bona consellera.
 No val a començar el 2012 amb més temors dels que ens crea qualsevol novetat i recordem com diu Tàcit en les Històries 4,17: Dei fortioribus adsunt (els déus ajuden als més valents).
Aquest bonic dibuix es titula "a punt de nàixer" i és del lituà Laimonas Smergelis.(Si vols vore més il.lustracions d'aquest creador ves ací).
Que la sort, com deia el poeta,  ens acompanye a tots el proper 2012, malgrat totes les previsions i mals auguris, i que puguem fer un resum per a recordar en acabar l'any dins de 366 dies.

dijous, 29 de desembre de 2011

NO T'HO PERDES


Aquest matí l'escriptor Alex Rovira ha estat entrevistat en radio Nacional. Ha estat tan interessant que deixe enllaç per a poder assaborir les bones idees i els bons consells d' aquest conegut comunicador.
De segur que aprenem o descobrim noves possibilitats útils.

NOVA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE L'ANY

Demà dia 30 hi haurà una nova presentació del que ha estat el llibre de l'any per a l'amic Jose Parra: "Vaig a dir-te 4 coses". Han passat uns mesos des de que vam acudir a la primera que es va fer a Vila-real i en tancar desembre tenim altra oportunitat d'acudir a la que es realitzarà en l'associació de veïns Torremotxa del nostre poble. Serà a les 17 hores darrere de l'edifici Torre Motxa. Ens veiem per allí per gaudir també d'una xocolatada.

dimarts, 27 de desembre de 2011

SOLIDARIS EL DIA DELS INOCENTS


28 de desembre de 2011, a les 22.00 h, en la Sala d'Actes de la Caixa Rural.
Concert solidari a favor d'ACUDIM i ASPROPACE. Actuació de la Banda Jove, Javi Valle i Pau Alabajos.

dilluns, 26 de desembre de 2011

BON NADAL!!!

He de començar aquesta entrada desitjant als amables lectors uns bons dies de festes, encara que amb una mica de retard.
 Espere que el Nadal haja estat una nova experiència de pau i felicitat per a tots.
Jo confessaré que ha estat un dels anys més inoblidables. Em vaig trobar en la nit de Nadal acabada d'arribar d'un viatge típicament hivernal.  Les fotos parlen per elles mateixes: vuit dies en Suïssa, plena de neu i amb temperatures de les que ací no arribem a patir mai. 





Ha estat un plaer conèixer un país tan especial, que estant en el centre d'Europa no s'identifica amb la moneda ni l'economia de la resta del continent. M'han admirat la puntualitat i formalitat d´un poble que ocupant una situació tan peculiar des del punt de vista geogràfic, té el privilegi de ser molt fort per la moneda i molt acollidor pel coneixement de llengües dels seus habitants. Encara que en Aarau (la ciutat amb la que fa un intercanvi el nostre institut) es parla l'alemany-suís, es comuniquen sense cap problema en francès, italià i per suposat en anglès. Però, a més, no és difícil trobar qui entenga el castellà i fins i tot el català. 
Des d'Aarau hi ha una bonica vista de la serralada de l'Iura, un dels obstacles que deia Cèsar obligava als helvecis a buscar noves terres perquè es trobaven angoixats pel terreny. A mi em sembla que no hi havia per a tant, però ja sabem que l'historiador romà ens conta el que l'interessa per tal de tindre la raó. Deixe imatges del famòs mont fetes des de l'ajuntament d'Aarau.



diumenge, 11 de desembre de 2011

NADAL PRECOÇ

No sé si són les ganes de festa o la necessitat d'allargar el que ens agrada, però la festa de nadal (que no el Nadal) s' anuncia amb tanta antelació que una ja no sap si les tradicionals festes van del vint-i-quatre  de desembre al sis de gener, o de finals de novembre fins que acaben les rebaixes d'hivern.
En el calendari litúrgic anem pel tercer diumenge d'advent, temps d'espera del naixement de Jesús, però l'anunci dels nadals ja va començar a Vila-real el vint-i-cinc de novembre amb l'encesa dels llums pels principals carrers de la ciutat. 
La precocitat del nadal ens rodeja i es veu per tot arreu: en els anuncis televisius, en les pel·lícules americanes plenes de neu, en els escaparates...fins i tot en les nadales que van sentir ahir a la plaça Bayarri. 
Per avançar-se aquest any inclús  la que serà ja la vintena edició de la fira etnològica de Suera en lloc de ser el primer diumenge de gener, es celebrarà el proper diumenge dia 18 de desembre. El motiu  d'aquest canvi ha estat que el primer diumenge de gener és l'u i no és un bon dia per eixir al carrer i el següent ja és després de Reis i tampoc semblava adient. Eixe dia està previst, entre d'altres, la matança del porc indultat en novembre pel mal oratge. 

divendres, 9 de desembre de 2011

NECESSITEM SOLIDARITAT

Encara que la famosa crisi es fa notar i tots la comencem a notar de prop,  no podem quedar-nos de braços creuats davant de situacions encara més complicades de les que tenim al nostre voltant.
Des d'Hondures necessiten la nostra solidaritat i per això hi ha uns dies un "rastrillo solidario" que podem visitar fins al diumenge, on a més podem adquirir els tickets (a 15 euros) per al sopar que es farà demà en la Caixa amb la finalitat de recaptar diners i poder-los enviar a la casa d'acollida de xiquets abandonats que una salmantina té oberta en Tegucigalpa. Animeu-vos i participeu.

dissabte, 3 de desembre de 2011

LUCRECIA POR NURIA ESPERT

La gran dama del teatro, Nuria Espert, actuará desde el  próximo miércoles en el Rialto de Valencia con la obra de Shakespeare: La violación de Lucrecia. A propósito de esta puesta en escena la actriz ha contestado a unas preguntas que reproduzco a continuación:
¿Por qué eligió este poema?

Es un texto que me fascinó cuando era muy jovencita; volvió a gustarme cuando lo releí, ya adulta, con 40 años, y entonces pensé que podría hacer un recital... 

La ha acompañado siempre.
Sí, así es. No es que haya estado pensando continuamente en que quería hacer algo con él, pero, leído en distintas etapas de mi vida, me ha gustado cada vez más. Pese a que estaba con otro proyecto, conservaba la impresión tan fuerte de ese poema, y, de pronto, me di cuenta de que se podía convertir en una obra de teatro, si era capaz de interpretar todos los personajes.

Ha manifestado que es la obra más arriesgada de su carrera. ¿Por qué?
Lo he dicho. Tiene que ver con la interpretación de varios personajes: el violador aparece realmente sobre el escenario y recita uno de los más bellos monólogos de Shakespeare. Después sale Lucrecia, y lo mismo, en toda su indefensión... No sé cómo explicarlo, es como hablar de una pintura o de una partitura. Todo eso ha hecho la obra fascinante, y complicada, claro.

¿Por qué decidió hacer en solitario los distintos registros del poema, en vez de optar por otra dramatización?
Si le daba otra dramatización, el proyecto ya no me interesaba. Estar ahí como el narrador que da entrada a Tarquino o a una jovencita de 17 años que hace de Lucrecia no me parecía interesante. Lo que me atraía era interpretar sola todo eso. Creo que no se ha hecho nunca de esta manera. Me gustaba la idea de asumir la totalidad de la tensión del poema de Shakespeare, y a eso sí creí que merecía la pena dedicar un par de años de mi vida.

El poema de Shakespeare ofrece varios monólogos, pero también tiene tramos narrativos y descriptivos. ¿Qué solución dramática plantea?
Eso se soluciona divinamente actuando. Para entenderlo, hay que ver la obra. Se soluciona con técnica, mucho trabajo y con un director maravilloso como es Miguel del Arco.

En algún momento ha dicho que sintió un profundo desconcierto cuando preparaba la obra. Sorprende esa expresión en una actriz tan solvente y de tan acreditada trayectoria.
Pues será por eso. Cuando estaba ya inmersa en el proyecto y sabía mentalmente lo que tenía que hacer, pues veía que me costaba adaptar el cuerpo a todo eso, y pensaba: ¿seré capaz, funcionará? Lo he sentido en otras ocasiones, pero ese sentimiento ha sido aquí más claro y rotundo.

¿Ese temor permanece aún en actrices tan expertas?
Sí, sí, por supuesto. Siempre está ese temor a caerte, a no llegar.

¿Por qué ha elegido la traducción de José Luis Rivas Vélez?
Esa traducción es un milagro, posee una belleza extraordinaria. No conozco al traductor, que es un profesor de la Universidad de México. Su versión me llegó a través de unos amigos españoles shakespearianos. Fue difícil encontrar ese pequeño librito, que envié a mis conocidos hispanistas ingleses para que le echaran un ojo, porque no quería equivocarme.

No es una traducción muy conocida.
No, no lo es. La elección creo que ha sido muy buena, porque esa versión tiene una gran claridad, emoción, y es, además, muy teatral, en el sentido más elevado. El éxito de esta joya comienza con la traducción del señor Rivas, que es en verso blanco y conserva hasta el último matiz y todo el perfume de Shakespeare. Es prodigiosa.

Antes mencionaba a Miguel del Arco. Parece que no se ha arrepentido de su elección.
Al contrario, estoy muy feliz. Además de grandísimo director de teatro, es una persona maravillosa: culto, divertidísimo, lleno de energía, talento y modestia. Una joya.

Parece que él le dijo a usted, tras leer el texto, que la obra le recordaba un guión de Tarantino.
En ese momento supe que era la persona adecuada para dirigir la obra. Es que la acción, la descripción de personajes... Sí, a mí también me recuerda Pulp Fiction.

Vuelve a dejar la producción en manos de Juanjo Seoane, con quien ya hizo Medea o ¿Quién teme a Virginia Woolf?
Es un hombre muy serio, honrado. Con él me siento muy tranquila: me cuida y protege. Jamás hemos tenido un roce. Será también el productor de La loba, que haremos en el María Guerrero, con dirección de Gerardo Vera. Me quita todos los problemas y solo tengo que pensar en la representación.

¿Eso es importante para una actriz?
Es vital, y lo digo yo, que he sido productora junto a mi esposo. La compañía llevaba mi nombre, pero estábamos los dos al cincuenta por ciento. Yo sé la tortura que es pensar de dónde se va a sacar el dinero para pagar la próxima nómina. Desde que Armando (Moreno) no está, no he querido asumir más ese trabajo.

Lleva un año de gira con La violación de Lucrecia. ¿No hay crisis para Núria Espert?
No. El teatro marcha estupendamente, y no me pregunte por qué. No solo mi espectáculo, también otros muchos. Es un momento vibrante para el teatro: las salas se llenan, se abarrotan, aunque hay gente en nuestra profesión que está en el paro. Hablo en general y pienso que es un gran momento para el teatro.

¿El público agradece el directo, la cercanía del actor?
Ya me está preguntando. No hay un solo motivo, creo. Quizá la gente esté cansada de tanta tecnología, de bajarse las películas y ver series hasta en el metro. Nos gusta muchísimo, pero produce fatiga, y en el teatro han encontrado otros temas, con otra actitud.

Hay quien recuerda sus recitales de poemas: Brecht o Alberti. ¿Retomará aquellas lecturas que tanto agradecimos?
No, aquellos 300 recitales con Rafael Alberti fueron como un sueño, una de las cosas más hermosas en una carrera llena de cosas buenas. También he recitado con Luis Pascual en los aniversarios de Lorca. Pero de momento no tengo intención de volver: estoy muy a gusto con el teatro, que es mi elemento, y, además, con la Lucrecia... no puedo echar en falta los recitales, porque es una poesía magnífica.

dijous, 1 de desembre de 2011

LA CAIGUDA DE LA RAJOLETA

Fa ja un parell llarg d’anys que la crisi colpeja amb crueltat al sector industrial de la nostra comarca. Ens havíem centrat en la fabricació de rajoletes ceràmiques i amb la caiguda de la construcció moltes fàbriques han hagut de tancar i molts treballadors s’han quedat en l’atur. Tot això per desgràcia ja ho sabíem.
Però la caiguda de la rajoleta, el tema que ens ocupa, no és tan general i es concreta en les parets del nostre centre d’estudi que acaba de complir set anys d’existència. No és que abans de la crisi es construïa molt, és que es feia molt malament. Les parets dels passadissos del Broch i Llop estan cobertes de milers de rajoletes groguetes que en les darreries del passat estiu van començar a caure. A hores d’ara més d’un centenar s’han desadherit de la paret amb el risc que això suposa per als que treballem i estudien ací. Hui i com a mesura de pressió cap a l’administració i de precaució cap als alumnes no hi hauran classes.
És hora de preguntar-se: com fem les coses en aquest país? A qui enganyem treballant d’aquestes maneres? Estalviar en material i construir així, no hauria d’estar penalitzat per llei? I si alguna de les més de cent rajoletes que ja han caigut  haguera impactat fatalment en algun membre de la comunitat educativa??  I amb les milers que queden amenaçant en desprendre’s quan pensen fer alguna cosa? 
Igual resulta que els mateixos que construïen a destall i sense cap tipus de control de qualitat ja pensaven en la crisi i calcularen que els defectes de l’obra els tornarien a reportar beneficis en menys de set anys, com per desgràcia ocorre en aquest cas. Com està el pati!!