gràcies per passar per ací

dissabte, 22 d’octubre de 2011

D'AMICS I AMOR

Em contava aquest passat estiu un col·lega professor de grec , la sorpresa que li suposa rebre invitacions d’amistat de companys de feina que de vegades no es dignen ni a saludar quan se’ls creua pels passadissos del seu centre.
Crec que ens ha passat a tots: gent a la que hauríem de catalogar com a coneguts, de sobte apareixen en qualsevol de les anomenades xarxes socials amb una petició d’ amistat. 
Per què confondre dos termes tant distants en la forma i en el fons?. Coneixem i per això són coneguts les persones en les que interactuem en la vida , la major part de les vegades sense tindre cap interès en aprofundir en el tracte ni en la més mínima intenció de fer-los partícips de les nostres inquietuds o interessos. Estan dins l’ esfera dels coneguts o, com a molt, dels companys amb els que coincidim en una determinada època de la nostra existència.
Els amics són altra cosa: l’ arrel de la paraula és la més bonica que podem trobar, l’ amor. El verb del que pren el seu sentit és el més humà i diví: el que confon les ments i el que com diu la dita: “té raons que la raó no entén”. 
L’ amic és aquell al que estimem i que generalment ens recompensa amb el seu amor. No sempre el grau o l’ intensitat de l’ afecte són iguals entre els amics, però hi ha un mínim per a poder considerar-se com tals: els meus problemes li importen al meu amic i li agradaria ajudar-me i a l’ inrevés. La indiferència o la distància no són pròpies de la vertadera amistat. Entre els amics hi ha complicitat, intuïció, benestar...
Amb l’ús indiscriminat del terme “amic” per a parlar dels que comparteixen simple coneixement (coneguts) perdem una joia. Crec que hi hauria que inventar un terme que vinguera a voler dir “amic” i que no fora tant gelat com “conegut” per parlar d’ eixos  amb els que conectem per les xarxes i que en tenim prou en això.
L'amistat com deien els clàssics és el molt difícil fer-la durar fins la mort, però tan vital i necessària que quan la veient perillar, sabem que la nostra existència ja no serà igual si a la fi la perdem.

6 comentaris :

  1. El teu post m'ha fet recordar el que em deia un germà de ma mare, quan, de més joveneta, abusava del terme "amic": "Si no vols tindre molts desenganys a la vida, has de saber distinguir entre saludats, coneguts i amics". I de vegades, aquestos a qui et refereixes no arriben ni a saludats. Tens raó en que fa falta un nou terme. Una abraçada i gràcies per les teues lletres!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Mariló. M' alegra rebre el teu comentari i aprofite per a saludar-te cordialment, amica.

    ResponElimina
  3. Querida amiga. Es una interesante reflexión. ¿Un termino nuevo? Quizá si. Me da miedo hablar de amistad, en ocasiones no soy el amigo que se espera de mi... dejo de ser amigo. En otras soy un pesado, pido respuesta y más respuesta. El amigo es aquel que pase lo que pase sabe que en el corazón del otro siempre hay una sitio reservado para él, y de esto no se duda. Eso se llama intimidad. La verdad es que hay que cultivarla, no es una 'planta' que crece sola. Habrá que buscar un término para los que no llegamos a ese grado de relación, encuentro e intimidad que llamamos amistad. Un beso.

    ResponElimina
  4. M'ha agradat molt el teu post. De coneguts i companys de treball em tenim, tant si volem com si no. Els amics sou una altra cosa i bé que ho saps tú. Ací estic amic teu i tu amiga meua i bé saps que la vida ens duu per camins ben distants. Sempre m'he considerat una persona d'espais molt xicotets. És a dir, tinc pocs amics de veritat i ho són de fa anys. Faig poques noves amistats però si faig estic ben content que els amics són un sumatori per tota la vida. I sóc fidel als teus blocs.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Cristóbal. Pel comentari i per la teua amistat.

    ResponElimina